Com funciona l’artteràpia

La pintura, el collage, la fotografia, el cant o la dansa són actes creatius que poden ser alliberadors o relaxants pel simple fet d’oferir-nos una forma d’expressió alternativa a la paraula. Tanmateix, quan parlem de l’art com a eina terapèutica no ens referim únicament al gaudi intrínsec de l’acte creatiu, sinó sobretot a una tècnica que ens permet utilitzar el poder simbòlic de l’art com a via d’autoconeixement.

Hi ha dos elements fonamentals en l’ús de l’acte creatiu com a eina d’autoexploració i autoconeixement:

• D’una banda, estem més acostumats al llenguatge lògic i raonat que ens ofereix la paraula i tenim més capacitat per manipular idees i conclusions quan parlem, mentre que el llenguatge simbòlic s’escapa més fàcilment del nostre control. La informació que s’escola sense consciència en la peça creativa ens farà de mirall del nostre món intern. Quan acabem un dibuix o qualsevol expressió artística, la paraula i el raonament ens serveixen per entendre i integrar aquesta nova informació. Per molt gratificant o alliberador que sigui l’acte creatiu, si no es dona aquesta elaboració i integració final no podem parlar d’artteràpia.
• Un altre aspecte és la capacitat holística i sintètica del llenguatge simbòlic. La lògica lineal i racional amb què generalment ens expliquem a través de la paraula és sovint massa limitada per encabir-hi la nostra experiència més íntima. En un dibuix, en un gest, en un so podem donar expressió a vivències que el llenguatge conceptual és incapaç d’abastar. El llenguatge simbòlic ofereix un espai sense restriccions on els colors, les formes i els sons són una porta oberta a l’experiència viva que els dona forma.

Mitjançant l’artteràpia obrim un canal d’expressió del nostre món intern que ens permet descobrir qui som; no busquem cap mena de resultat estètic i, és clar, no cal tenir coneixements previs de cap tècnica artística. A diferència de les orientacions psicoanalítiques, en l’artteràpia d’orientació gestàltica el terapeuta no interpreta l’obra, sinó que és el mateix pacient qui posa paraules a la seva experiència i al seu significat. La funció del professional és ajudar la persona a escoltar-se i a donar sortida a les seves vivències i, finalment, a elaborar la informació que l’obra amaga.