El cas de l’Ana
L’art com a eina d’autoconeixement es pot utilitzar de moltes maneres diferents. En el meu treball amb grups de dones en l’àmbit de la igualtat de gènere he impartit tallers completament basats en l’artteràpia; tanmateix, en sessions individuals, en què el meu treball es fonamenta en la teràpia psicocorporal i la Gestalt, faig servir l’art com una eina complementària.
Amb aquest post et vull explicar, mitjançant un cas real, com faig servir l’artteràpia dins d’un procés de psicoteràpia individual.
EL CAS DE L’ANA
Tots vivim assetjats per una veu en off que valida o invalida el que fem. En el cas de l’Ana, i després de diversos mesos de treball individual, es va anar fent evident que el seu jutge intern la tenia especialment oprimida sota el jou d’una visió rígida del bé i del mal que no li permetia respondre amb espontaneïtat a la vida i als matisos que amaga cada situació.
La primera part del treball va consistir a identificar aquesta veu i diferenciar-la d’ella mateixa. Per fer-ho, la vaig acompanyar a donar forma a aquest “personatge”: que li posés cos, que li donés un nom i que l’escoltés com una entitat pròpia que tenia alguna cosa a dir. El va anomenar Pesat i el va descriure així:
“És com un autòmat que ni pensa ni sent, només actua. La seva funció és protegir-me perquè no em fiqui en embolics. Observa i controla que faci les coses correctament, recordant-me què està bé i què està malament. És com un robot programat per respondre a cada situació de la manera correcta. Sent que té la veritat absoluta i no atén a raons, no té matisos.”
Li vaig demanar que posés el dibuix en un lloc visible de casa seva. Això la va ajudar a tenir-lo present i es va poder adonar de com aquella veu parlava i dictaminava permanentment a la seva ment. Al llarg de les sessions vam poder explorar més a fons el Pesat. Ella ho expressa així:
“Durant la meva infància sentia que al meu voltant regnava el caos i, per afrontar determinades situacions, vaig construir un «manual d’instruccions» que m’ajudés en el meu dia a dia a evitar els conflictes. Una mena de codi a què recórrer per saber què fer davant de cada situació. Per protegir-me, el Pesat s’encarrega de recordar-me el codi, però també em jutja quan no el compleixo i m’alerta dels riscos que implica»
A mesura que exploràvem el personatge del Pesat, es feia més evident com l’espontaneïtat de l’Ana estava eclipsada pels manaments i les creences que s’havia empassat sense pair-los, sense fer-los realment seus. Pel que fa al treball des de l’artteràpia, vam continuar explorant simbòlicament qui era ella quan no vivia supeditada a les seves normes. Ho va expressar amb un dibuix i li vaig demanar que escrivís les paraules o sensacions que el dibuix li suggeria.
Curiositat, ganes d’explorar, energia, vida, aventura, apassionada, sense por, llibertat, alegria, serenitat. Ganes d’aprendre, de veure coses noves.
En aquest cas, el que va revelar la proposta no va ser un “personatge” o “subpersonalitat”, sinó un estat: l’espontaneïtat que ella mateixa es bloquejava amb manaments i introjectes. El que ens explica l’Ana sobre aquest dibuix és el següent:
Si m’hagués de quedar amb dues paraules triaria Alegre i Serena. La serenitat és un lloc on, faci el que faci, no passa res. No hi ha la inquietud de l’expectativa pel que passarà. No hi ha problemes, simplement es viu, es fa. Si surt bé, bé, i si surt malament, doncs se soluciona i no passa res. Aquesta llibertat em produeix serenitat. Vull sentir-me lliure de fer el que vulgui, vull el meu dret a equivocar-me. La serenitat es fa petita i perd l’alegria quan hi és el Pesat.»
Quan parlava d’aquest segon dibuix tot el seu cos s’obria, s’omplia d’energia. Això ens va permetre treballar també des de l’experiència viva – no simbòlica – identificant l’impacte emocional, energètic i muscular relacionat amb tot plegat.
Reflexionant al voltant de la informació que ens donaven les obres, vam comprendre fins a quin punt les baralles del seu entorn infantil havien generat en ella una por intensa al conflicte. Per sentir una certa capacitat de controlar les situacions, havia construït un codi moral estricte fet de normes i lleis al qual, de manera inconscient, havia supeditat els seus actes, i així havia perdut el contacte amb els seus impulsos i desitjos genuïns.
El treball va consistir aleshores a identificar i elaborar les vivències infantils traumàtiques. Escoltar i acompanyar la por -encara viva en el seu organisme – d’aquelles situacions passades. Reflexionar sobre aquest codi per diferenciar el que era la veu dictatorial del Pesat del que eren els seus desitjos reals i així, a poc a poc, atrevir-se a mostrar-los. Va comprendre que només sent la persona que realment és es podrà obrir a la seva alegria i serenitat interior.
