El nen ferit

Tant si el coneixem com si no. Tant si es veu com si està amagat, tant si l’acollim com si el rebutgem, tots tenim al nostre interior un nen espantat i ferit.

Fins i tot si portem anys de desenvolupament personal o espiritual, en tots roman l’empremta del nen que vam ser: dels abusos rebuts contra la nostra necessitat de ser cuidats i abrigats, de sentir-nos segurs i de ser autònoms; dels traumes dels nostres pares; de les creences irracionals de la nostra cultura…

Els valors de la nostra societat fomenten que visquem negant aquesta realitat. Quan un arriba a veure – ni que sigui de lluny – la seva pròpia fragilitat, es troba que no té referents ni pistes de què punyetes fer-ne. Així que simplement fa el que a tots ens han dit: tirar endavant des de l’autoexigència, la disciplina emocional i el “que no es noti”.

Els qui un dia vam decidir que no volíem continuar compensant el nostre nen ferit amb mecanismes defensius, sinó que vam triar sanar les nostres ferides, hem fet el camí a la inversa. Deixar de tirar endavant a base de tapar la boca al nen. Deixar de tractar-lo com una pedra a la sabata i aprendre a escoltar-lo, acollir-lo i respectar-lo.

Per més que molts intentin transcendir el dolor sense tocar-lo, l’única manera de sanar les ferides és endinsar-nos-hi. No hi ha dreceres i, és clar, no es pot fer el camí sense mullar-se.

Tant si t’agrada com si et fot. Tant si t’atreveixes com si t’aterreix. Tant si em creus com si en dubtes…