Indagar en el passat, per a què?
El passat…aquesta paraula que expressa la idea d’alguna cosa que ja se n’ha anat… i, tanmateix, si ens atrevim a mirar amb una mirada honesta, no se’n va… Se’n van les situacions empeses per les agulles del rellotge, se’n van els dies, les persones, les etapes… però el passat roman gravat en nosaltres, construint pedra a pedra l’edifici del que som avui i del que és la nostra vida…
Les nostres experiències adultes no són innòcues, deixen empremta en aquest edifici, però una empremta més flexible al canvi que les vivències de la nostra infància. Els registres de les nostres experiències primerenques són més resistents. Ho han de ser, ja que són l’esquelet, l’estructura sobre la qual ens sostenim.
Com més nocives siguin aquestes primeres experiències i els registres que han deixat, més precària serà la nostra estructura, però tot i així lluitarem per mantenir-la, perquè és l’únic que manté el nostre equilibri.
El passat va passar i res no pot canviar el que va ser.
Quan fem teràpia i revisem allò que va ser, no ho fem per rebel·lar-nos contra la realitat del rellotge, ni per buscar culpables o recrear-nos en danys i tristeses…ho fem per trobar la peça que va malmetre en part aquesta construcció que som… i creu-me que aquesta peça sempre és molt enrere…després, pedra sobre pedra. Patrons, hàbits, costums, trets de caràcter, jo soc així… pedres i més pedres sobre un fonament danyat.
Al meu parer, les diferents orientacions en psicoteràpia es diferencien en gran mesura per la capa en què intenten reconstruir aquest edifici mal format. Algunes, com les cognitivoconductuals o les constructivistes, apunten directament al terrat i ens ajuden a posar ordre des de l’enteniment. Aquest és un pas útil i necessari però, al meu parer, insuficient per generar canvis sòlids en el nostre comportament.
A moltes persones això no ens serveix.
Si un aprofundeix prou en el treball personal, acaba comprenent, sentint, experimentant, que la major part de la nostra energia vital està al servei de mantenir dret un edifici patològic. És com dir que, en lloc de posar la nostra energia en la vida, vivim per sostenir-nos drets.
La psicoteràpia per la qual jo aposto és aquella capaç de substituir els nostres registres nocius per uns altres de saludables que no vam conèixer, transformant-nos de tal manera que els canvis passin sols, com a reflex del que soc sense esforç per ser-ho. És clar que es poden atendre conflictes puntuals i dilemes vitals de menys envergadura, però la psicoteràpia profunda ha d’apuntar a canvis estructurals.
