Intel·ligència emocional

Ja he assumit que la majoria d’orientacions facin servir el terme intel·ligència emocional només com una expressió que sona bé, en lloc de defensar les emocions com LA INTEL·LIGÈNCIA que ha fet possible l’evolució i la supervivència de les espècies des de molt abans que aparegués la intel·ligència racional.

Ja m’he acostumat que les emocions, suposadament intel·ligents, siguin per a molts una cosa que cal vèncer i fer callar, que cal substituir per sensacions més còmodes, en lloc de considerar-les informació sentida amb el cos sobre els nostres anhels, mancances i interessos, amb la funció d’orientar-nos cap a decisions adequades.

Però encara em quedo bocabadada, i per més temps que passi no ho supero, cada vegada que s’enfoca la intel·ligència emocional com una arma de depredació social que, com més es domina, més aptes ens fa davant de l’enemic. Aquesta visió americanitzada i massa estesa promet a la persona emocionalment intel·ligent un triomf, no sobre els seus valors únics i idiosincràtics, sinó sobre els que imposa la societat: és a dir, l’èxit laboral, econòmic i social.

La meva proposta al voltant de la intel·ligència emocional no fabrica robots capaços d’oferir respostes correctes i sense cor a les situacions. El que jo ofereixo és una brúixola que serveixi a les persones per construir una vida de valor en funció de la seva pròpia idiosincràsia. Una brúixola que gira al ritme d’una escolta interna honesta per assenyalar-nos el camí de l’autoexpressió i el desenvolupament de les nostres potencialitats.