Ser habitat

Ser habitat. En les societats actuals, ser no és un regal intrínsec a la vida, sinó una conquesta que s’assoleix des del treball personal.

No «som» simplement per tenir un cos que ens permet actuar en el món. Cal, a més, que aquest vehicle estigui habitat per un autor conscient. La majoria de les vegades, però, són els automatismes els qui condueixen el carro.

És difícil explicar en la brevetat d’aquestes línies què fa que els automatismes prenguin el control del nostre comportament, però sempre té a veure amb ferides, decepcions i mancances en les nostres necessitats. Danys rebuts a edats tan primerenques que la nostra psique va haver d’adoptar mecanismes d’urgència per tirar endavant.

Aquests mecanismes els anomenem defenses, i van ser absolutament necessàries per tirar endavant en situacions difícils. El problema és que es van fixar com a automatismes de funcionament, van usurpar el lloc de l’autor i continuen actuant en nosaltres fins i tot quan podríem respondre amb recursos més genuïns.

Les defenses tenen la funció de protegir-nos allà on un dia ens van ferir, però tenen el cost d’allunyar-nos de nosaltres mateixos.

Quan vivim des de les defenses ens anem deshabitant fins a desconèixer-nos. Aquesta pèrdua de nosaltres mateixos sempre produeix algun grau de patiment, i és aquest patiment el que ens empeny i ens guia en aquesta recerca Santa del Ser. I dic Santa perquè desmuntar aquest embolic no és només una qüestió emocional i psicològica, sinó també una croada espiritual a la recerca de l’ànima eclipsada.