Sobre el caràcter

Es diu que, des del naixement, la vida és una pèrdua progressiva del paradís, aquell lloc de completesa simbolitzat per l’equilibri de l’úter matern. Avui sabem que l’úter matern no sempre és un lloc tan idíl·lic i que molts dels danys que marcaran el nostre caràcter es gesten precisament allà.

Sigui com sigui, néixer implica un progressiu “fer-se càrrec” d’un mateix. Des del primer alè per prendre aquell oxigen que a l’úter ens ve donat sense esforç fins al primer sou, passem per tota mena d’experiències que ens exigeixen anar progressivament del suport extern a un ineludible autosuport. – Ineludible? He dit ineludible? Bé, això és discutible i donaria per a un altre article, però no és cap allà on vull anar …-

Del que vull parlar ara és que aquest procés natural, que va des que tot ens ve donat fins que nosaltres mateixos portem les regnes de la nostra vida, porta implícites un munt de frustracions, algunes de les quals formen part intrínseca de la vida i d’altres són pròpies del nostre model cultural.

No només els nostres pares ens exigeixen i ens marquen límits, sinó que la mateixa realitat ens imposa els seus propis límits. De les estratègies particulars per gestionar la por i l’angoixa que causa la frustració neix el que anomenem CARÀCTER.

El caràcter o ego respon a una estratègia defensiva. Allò que pensem que som i que ens fa tan diferents d’altres persones – el nostre caràcter –, és només la part visible dels mateixos conflictes bàsics que tots tenim: la necessitat de seguretat i la por de perdre els afectes.