Suport i confrontació en Gestalt
Quan un pacient arriba a teràpia, de manera més o menys conscient ens ofereix el més preuat que té: la seva vulnerabilitat.
La seva vulnerabilitat va ser danyada, com a molt tard, en el mateix moment del naixement, si no abans, en la mateixa concepció o al llarg del desenvolupament intrauterí. En els anys següents, la ignorància de la nostra cultura sobre allò Essencial continua aquesta sòrdida tasca.
Per sort, el nostre organisme és savi i aprèn aviat a protegir aquest preuat tresor amb defenses i cuirasses que van construint el caràcter, des dels seus trets més benignes fins als més patològics.
No ens ha d’estranyar que, quan el pacient arriba a teràpia, ho faci molt defensat i resistent, perquè té un historial d’agressions que així li ho recomana. De vegades no és així. De vegades el pacient arriba derrotat, amb el cor a la boca i lliurant les armes en entrar. Hi té dret. El pacient SEMPRE té dret a estar com està.
Suport i confrontació són les eines de què el terapeuta Gestalt se serveix per posar llum a la foscor del pacient. Que ningú no s’equivoqui: confrontar no va de tallar caps ni d’agredir, sinó d’assenyalar els paranys i les mentides en què ens enredem.
Un pacient pot fer grans passos després de confrontar-lo amb els seus propis paranys, però sempre des de la cura i el respecte, que perquè ens agredissin ja vam tenir els nostres pares i la cultura en bloc: des de la televisió fins a l’escola, passant per la publicitat i un llarg etcètera.
La feina del terapeuta no ha d’anar mai contra les dificultats del pacient, sinó a generar el clima de respecte i acceptació que li permeti obrir-se. O se us acudeix alguna manera d’obrir la poncella d’una flor sense malmetre-la?
El pitjor enemic d’un terapeuta és la por; també la competitivitat, però sobretot la por. Si l’estil d’un terapeuta és el suport, quan estigui espantat donarà suport en excés. Si és la confrontació, probablement confrontarà amb una certa violència.
Si donem suport en excés podem semblar embafadors o maldestres, podem desaprofitar oportunitats meravelloses de posar llum a la foscor. Però ai de la confrontació mal utilitzada! Aquesta sí que és una arma perillosa, perquè no són només oportunitats per créixer el que se’ns escapa, sinó que podem fer mal just allà on més ens han ferit: en la nostra vulnerabilitat.
Quan un pacient arriba a teràpia ho fa amb l’esperança que l’ajudin a curar-se; amb el que no compta és amb la possibilitat de sortir-ne més mal parat del que hi va entrar. Però sí, un terapeuta, igual que una mare, que un pare o que un professor, pot fer molt de mal.
Per això, des del meu punt de vista, el valor més gran per a un terapeuta és el seu propi procés personal. Conèixer els territoris interns per on transita el pacient és la millor garantia de poder donar-li de manera sentida el que de veritat necessita, el que li ha faltat: respecte, acceptació i contacte genuí. Per la meva experiència personal i professional m’atreveixo a assegurar que això cura més que qualsevol tècnica
