Viure des del cor

Encara avui em costa respondre amb senzillesa quan em pregunten en què consisteix la teràpia Gestalt. Fa uns dies, mentre fèiem unes canyes amb uns coneguts, em vaig sorprendre amb una resposta que no recordo haver donat mai abans: la teràpia Gestalt t’ensenya a viure des del cor. A la qual cosa un d’ells em va dir: “Viure des del cor és només una frase bonica que no vol dir res”. Aquest post neix del que vaig dir i del que no vaig dir després d’aquell comentari…

Viure des del cor és una feina d’orfebreria fina, una tasca molt complexa que només s’aconsegueix a mesura que ens adonem de com de tancat el tenim.

Malauradament és així. Allò que pensem que som són, en gran mesura, les nostres defenses emocionals. Tota una sèrie d’estratègies que ens protegeixen de la frustració i el dolor, construïdes com a resposta a la negació, al càstig i a la desatenció que han rebut els nostres impulsos genuïns i les nostres necessitats bàsiques.

Viure des del cor no ens fa més forts ni més savis. Al contrari, ens fa més vulnerables, més exposats perquè estem menys defensats. Això sí: més lliures, més genuïns i, sens dubte, més feliços. Una felicitat senzilla: la de satisfer el que som i el que necessitem, estant amb qui volem estar i fent el que volem fer.

Poden passar anys de recerca interior perquè el cor assoleixi la confiança i la gosadia d’obrir-se durant un breu espai de temps. Llampecs de lucidesa en què el nostre Ser troba una escletxa per treure el cap a través de la nostra personalitat acuirassada i que ens fan conscients que viure des del cor no té res a veure amb viure acuirassat.

Després d’una experiència, o de les suficients per constatar que no es tractava d’un estat alterat sinó del Jo real ocupant el lloc que li correspon, un ja no vol continuar vivint d’una altra manera, perquè quan s’ha tastat el gust de Ser ja no s’oblida ni es confon.

Però viure des del cor no és com arribar al cim d’una muntanya, que un cop l’has pujat ja és teu. És una feina quotidiana, de consciència, d’intenció i de coratge, que de vegades aconseguim i d’altres no.

Des del meu punt de vista, aquest ha de ser l’objectiu últim de qualsevol teràpia digna d’aquest nom i, és clar, de la teràpia que jo faig i en la qual crec.